Entrevista a Pere Agramunt (Faraday Stolichnaya)

Els del Mai a la vida ens desplacem fins a Vilanova en trens diferents (Andrea estic al vagó de dalt? Ah, molt bé Arnau, quan vingui el tren et busco. No, ja he passat Sants. Que no, que el tren no ha arribat...En fí...) per entrevistar a Pere Agramunt, director artístic del festival Faraday Stolichnaya.
Mentre la tarda cau i la resta de l'equip de producció juga al frisbi, ens enamorem de l'espai i entenem allò de 'Faraday, un festival amb vistes'.

Tema de la setmana: Families maleïdes

Qué tenen en comú els West, els Kennedy (a la foto), els Onassis entre molts d'altres?

Doncs que són famílies maleïdes i per això l'Arnau ens ve a explicar algunes de les més importants i els motius que els han dut a portar aquesta creu. Famílies de les que protagonitzen telefilms de dissabte tarde amb l'entradeta aquesta tant kistch de "basat en fets reals".

Poparb 2008, El Gran esperit del petit Festival.

Son muchos los factores que diferencian el Poparb de la gran mayoría de festivales que se hacen en nuestra península, proximidad, simpatía, localización.. sin lugar a dudas estás son parte de las cualidades intrínsecas de los dos días de conciertos en formato verbenero, que hacen un año más las delicias de los seguidores del pop fabricado en Catalunya.

Retenciones en el autopista incluidas, llegamos al festival para escuchar los últimos coletazos de Manos de Topo, banda que, como la gran mayoría de las que completaban el cartel de esta edición, hemos tenido la posibilidad de ver infinita y gratuitamente en Barcelona y alrededores. En boca de su propio vocalista, y a referencia de su también próxima actuación en el festival hermano del Poparb, el Faraday de Vilanova, Miguel Ángel nos comentó – Espero que allí toquemos mejor - y supongo que sus seguidores así también lo esperan. Cronológicamente les siguieron Contxita con una propuesta en catalán de pop tranquilo y sencillo que sirvió de suave preludio para la mejor banda del viernes, Sidonie. El trío (pasado a quinteto) defendió estupendamente su último disco y nos regalo un concierto que hizo las delicias de los asistentes gracias, entre otras cosas, a la lesbiana interpretación de ‘Giraluna ‘(al más puro estilo ‘Marlene mi vecina del Ártico’), su single santibalmesiano ‘los olvidados’, una última interpretación desenchufada y entre el público de ‘Todo lo que nos gusta’ y, sobretodo, gracias a las canciones de sus anteriores trabajos anglosajones que una vez más demostraron funcionar mejor en directo que las de sus últimos discos, sobretodo en un festival. Sin ni mucho menos menospreciar sus dos últimos (y grandes) álbumes de estudio, somos muchos a los que nos gustaría volver a disfrutar otra vez de la psicodelia de sus inicios. Después y sin un momento de espera, en el segundo y entrañable escenario bautizado como l’ Envelat, hizo aparición Pau Guillamet junto a Jordi Rudé, Pau Asumí, Toni Molina y un par de Macintosh. Los Guillaminos nos ofrecieron una selección de temas que van del soul a las músicas mediterráneas con agradecidos toques dance y sirvieron de perfecta transición musical y conceptual para el concierto que sorprendentemente fue el más celebrado por los asistentes ese día, el de La casa azul. El proyecto de Guille Milkyway es una explosión pop, que por lo que se pudo sentir en la reacción del público, (cantaba más gente sus canciones que las de Sidonie) ha conseguido crear una comunión casi de regaliz con sus fans, gracias, sin duda a unas letras entrañables y una capacidad compositiva de crear himnos como caramelos de sugus. Luego, cabe entender que en un entorno musical en el que la figura del dj y la música enlatada a pasado a un substrato en muchos casos superior a la de los músicos e interpretes del vivo, unos visuales tan buenos como los que tiene La casa azul, acompañados de la voz, la guitarra y el agradecido piano balsámico de Milkway nos hagan olvidar la calidez y el mérito de la música completamente hecha en directo; a la vez que nos replantea la figura del hombre orquesta o del nuevo cantautor. Lejos de estás figuras queda ya el último plato que saboree la noche del viernes, el hype nacional del año, El Guincho, música hecha para bailar que si hay que englobarla en algún lado estaría en algún punto entre los djs, la música tribal y la escena rave, una propuesta al fin y al cabo también original.

Caient la tarda i amb el penediment de no haver gaudit ni del Pèsol Ferèstec ni de la sessió de revival yeyé a la piscina amb el mediàtic Oscar Dalmau (alias Philmusical), dissabte va començar amb una vetllada de cançó catalana entre allò terrenal i místic de la mà de la suggerent veu de Roger Mas al jardins de Can Torras, és a dir, a una bonica terrassa de bar. Un cop situats ja al recinte habitual dels concerts y després del pop-rock desacomplexat, i simpàtic de La banda municipal del polo norte, era el torn d’un dels plats forts del dia, els gironis Madee, que ens van oferir un concert per sota del seu nivell habitual, el d’una banda amb uns dels millors discos nacionals de la passada temporada. No era ni el lloc ni l’hora adient per una proposta com la seva i van acusar la falta de feedback amb la major part de l’audiència amb eterns silencis entre les cançons i evidents errors de execució. Per contrapartida, bon concert el de Carlos Cros i la seva banda i no només per l’esperit que el rock llatí otorga als escenaris a l’ aire lliure propis de les festes municipals, sinó també per l’aposta de l’organització d’afegir bandes de tots els colors al festival. La diversitat de propostes i horaris, al contrari del recorregut musical y conceptual més o menys lineal de divendres, es va fer del tot evident en el moment que el mestre Sisa va obrir l’últim recital del día amb ‘Embolica la troca’ tota una declaració d’intencions abans d’oferir un concert marcat per la confluència cósmica de dos dels cervells més proactius de la música surrealista catalana. Amb referències a Pau Riba i Francesc Pujols, i tot i l’alta presència del presentat com a “Blancaneus Oliver” a la direcció de la camuflada orquesta formada per el quartet instrumental d’Antónia Font i una violinista amb sobrenom de l’est, vam poder assaborir tota la grandesa lírica d’ en Jaume Sisa, apostant per las noves sonoritats joanmiquelianes dels Acapulco All Stars i amb el PopArb com a aparador inigualable. Els assistents vam gaudir d’indiscriptibles moments musicals revestits de grans reflexions sobre l’ existència y la natura humana, això sí, sense cap clàssic, ni tan sols als bisos. Llàstima que una altre binomi cósmic interessant de la nit, que era poder veure a Sanpedro tocar en la seva nit homònima no va ser possible, essent, incomprensiblement, la única banda del festival que es va fer esperar a l’escenari petit. L’ experimentat sextet ens va otorgar una proposta de pop-rock català que a la seva manera, i tal i com van fer Sidonie fa dos discos, ha migrat musicalment de l’escena independent. Per acabar, apostes segures: Mishima i Facto de la Fé y las Flores Azules. Els primers van tornar a demostrar una comunió plena en el concert més multitudinari del festival, gràcies a una lletres de doméstic romaticisme urbà y una instrumentació que va des de el clàssic indie nacional de La habitación roja, passant per l’epicisme canadenc dels Arcade Fire i finalitzant amb l’elegància dels renascuts Tindersticks. Després de gaudir i sofrir en primera fila amb Jaume Manresa, Joan Roca, Pere Debon i Joan Miquel Oliver d'els problemes técnics de les bases programades amb els Ratatats nacionals (Linn Youki), els Trio de la Fé va fer gala a l’ escenari Montsoriu del seu doblet a la pasada edició del festival, brindant un acaramelat preludi per la faceta punxadiscos del gran Miqui Puig. En el seu clássic show, cal destacar com a novetat la verborrea de Marc “Facto” Barrachina que ens va regalar discutits comentaris a favor de la Selecció Nacional (Espanyola), alhora que també postals de dubtós gust, com la d’el nostre estimat David Carabén en banyador, part també aquesta de la grandesa d' aquest petit festival.


Fotos per Arnau Sabaté & Edu J.

La CronoGuia Definitiva (Perdó per la poca imaginació)

Avui intentaré batre un rècord. No, no em posaré a fer malabarismes mentre sostinc una moto de gran cilindrada amb la punta del nas. Tampoc intentaré llençar llet pel meu llagrimal. Ni em posaré a beure cerveses fins arribar al coma etílic. No. No em penso empassar tota aquesta celebració futbolística d’una selecció veïna. Ni em posaré a comentar amb pèls i senyals tot el que va donar de sí la boda d’aquella dona mig gremlin anomenada Belén Esteban i que, per cert, aviat acabarà presidint tot Tele 5 (televisió elegant per sobre de tot). El que sí que em proposaré fer és que aquesta Guia Definitiva que avui ens ocupa sigui la Guia més breu en tot el que portem d’any. ¿Com? Doncs ben fàcil... tenint en compte que aquest cap de setmana només ens porta quatre estrenes destacades. I no m’enrotllo més si no vull perdre aquesta ridícula aposta que m’he fet amb mi mateix (un que s’avorreix).

Començarem el tema amb una doble representació hispana. En primer lloc, l’apreciat Nacho Vigalondo (probablement, el que fins ara era el realitzador de curts més conegut de l’estat, amb Choque i el seu gairebé oscaritzat 7:35 de la mañana) es passa al llargmetratge extravagant en plan thriller de ciència ficció amb la seva opera prima Los cronocrímenes. Ara és el moment en que m’hauria de posar a comentar-vos alguna coseta banal en relació a l’argument, però que voleu que us digui... encara no he vist la pel·lícula i, amb el que he llegit fins ara, diguéssim que no m’he acabat d’aclarir. ¿Un home rosat amb la cara embenada? ¿Uns prismàtics? ¿Tisores? ¿Una màquina teletransportadora? ¿Una recessió d’una hora al passat? ¿Un crim que es comença a resoldre? Crec que aquests són motius més que suficients per anar a veure la pel·lícula. En tot cas, deixeu els comentaris corresponents després del visionat. Un servidor ho farà aquesta mateixa setmana. Moltes mercès. ¡Ah sí! Que pel que fa als actors tenim a Karra Elejalde, Bárbara Goenaga o el propi Vigalondo. Tanmateix (crec sincerament que m’hauria de plantejar utilitzar un altre adverbi conjuntiu), la segona oferta destacada de la setmana es titula Rivales, està dirigida pel ja veterà Fernando Colomo (recordem, Tigres de papel, Bajarse al moro, Los años bárbaros, Al sur de Granada...) i tracta, amb l’excusa del futbol, la rivalitat entre catalans i madrilenys tot rient-se’n dels tòpics i altres prejudicis establerts. Així, amb un guió de Joaquim Oristrell i Inés París i amb un ampli repartiment on hi destaquen Ernesto Alterio, Goya Toledo, Kirá Miró, Santi Millán, Rosa Maria Sardà, María Pujalte, Gonzalo de Castro, Jorge Sanz, Juanjo Puigcorbé o Javier Cifrián, la pel·lícula ens relata a mode de comèdia aquesta latent rivalitat mitjançant un viatge a Sevilla de diverses famílies catalanes i madrilenyes en relació a una final de futbol juvenil entre equips representants de Madrid i Barcelona.

Acabarem amb les dos últimes propostes. En primer lloc, la factoria del senyor Judd Appatow torna a ficar el nas a les nostres cartelleres amb la seva enèsima producció còmica. En aquest cas, la pel·lícula porta per títol Paso de ti (res a veure amb l’original Forgetting Sarah Marshall), està dirigida pel debutant Nicholas Stoller i, entre el seu repartiment, hi destaquen els televisius Jason Segel (el gran Marshall d’aquesta bona sitcom anomenada Cómo conocí a vuestra madre), Kristen Bell (alias Veronica Mars, també present en la segona temporada d’Herois), Mila Kunis (¡la que li posa la veu a Meg en la versió original de Padre de familia!) i tot un gran descobriment britànic, Russell Brand. En relació al guió, signat pel propi protagonista, se centra a mode de comèdia romàntica per a nois en la història de desamor entre un compositor musical i la seva xicota (estrella televisiva d’una sèrie rollo CSI) en el moment en que aquesta última decideix acabar amb la relació. Començant amb aquesta premissa bàsica, i continuant amb una estada a Hawaii on l’amargat protagonista acabarà compartint hotel amb la seva ex i el seu nou xicot roquero-alternatiu, aquest humil apuntador cinematogràfic us recomana el seu visionat (dins la ximpleria general) per la seva gràcia mig decent, algun que altre gag prou afortunat, uns protagonistes carismàtics i unes al·lusions serièfiles la mar de brillants. Per últim, el format documental (sota la direcció de Gonzalo Arijon) també es deixa veure aquesta setmana amb la pel·lícula Náufragos. Vengo de un avión que cayó en las montañas (Stranded: I have come from a plane that crashed on the mountains). ¿I que coi és això? Doncs la veritable història d’aquells senyors que, al seu dia, van aconseguir sobreviure enmig dels Andes després d’un terrible accident d’avió. ¿Us sona la pel·lícula ¡Viven!? Doncs això.

No sé si he complert del tot el rècord. Tot i així, La Guia Definitiva torna la setmana que ve amb notícies des de Narnia, un remake (¿innecessari?) d’una fascinant pel·lícula austríaca i la nova proposta de Kim Ki-duk.

Cuchillo al festival Petit Format

Doncs la veritat és que han sigut diverses les raons que m'han dut a qualificar de grandiós el concert/recital de Cuchillo dins del festival Petit Format que organitzen els del Depo.

Però abans de les raons en qüestió i del concert en concret, m'agradaria fer un hurra (o visca) pels del Depo. Perquè sí, perquè són 23 anys (felicitats) de bona música independent a L'Hospitalet, on la música indie és una minoria i, per tant, s'agraeixen propostes com aquestes. A part, el festival Petit format es tot un luxe per les oïdes que porta ja sis anys reunint propostes d'artistes emergents que d'aquí dos o tres anys tindrian ja consolidat el seu nom dins l'escena independent. Tot i que aquest any i gràcies a la col·laboració de la Regidoria de Joventut, el Petit Format s'ha traslladat del Depo de tota la vida als Jardins de Can Sumarro (sí sí, la Biblioteca Can Sumarro), un lloc idílic on la gespa i tranquil·litat que s'hi respira et fan gaudir al 100% d'aquests concerts selectes.

Enguany el festival ha tingut lloc del 26 fins el 28 de juny i han actuat First Aid Kit, Linn Youki, The Midnight Travellers, Nagasaqui i per tancar el festival, i els únics als que he pogut veure, Cuchillo.

I realment em costa suor i tecles definir Cuchillo sense dir l'evidència i caure en els tòpics enfangosos que tant odio, però, vaja, m'aferro a les convencions preestablertes i afirmo que fan psicodèlia amb inclinacions cap el folk progressiu. El seu primer LP homònim és una de les adquisicions més prometedores del segell més estimat i més odiat de Barcelona, sí, els amics Sinnamon et podran caure millor o pitjor, però és evident que estimen la música (exacte, aquest també és un projecte made in Sinnamon). I com fan i han fet amb la resta d'artistes que pertanyen al segell el següent pas desprès de treure el disc es promocionar-lo: al Daydream ara fa unes setmanes, Sidecar fa uns dies, ahir al Petit Format i en breu al Jamon Pop al Castillo de Cortegana.

Més enllà de les etiquetes i de les discogràfiques, que són fets anecdòtics en el cas que ens ocupa, Cuchillo et poden captivar d'una manera aclaparadora amb els seus loops en bucles infinits de dobles i triples melodies i amb la seva potent i variada bateria. Mentre toquen Israel Marco (guitarra i veu) i Daniel Domínguez (bateria i percussions) penso on han estat tots aquests anys perquè tot i que per moments pensis que tenen la fórmula màgica i predefinida per fer totes les cançons iguals, en una segona escolta te n'adones que no, que hi ha un abisme important entre 'Come with me', efectivista i perfecta per encetar el disc i la subterrània 'Black and White Numbers'. Un abisme d'11 cançons que van entrant poc a poc però, sense pausa, fins al fons, fins que hi ha un moment en concret (i el pitjor és que no sabria dir-te quin és exactament) en el que saps que estàs totalment hipnotitzat i que per bé o per mal ja no ets la mateixa persona que escoltava el disc abans. Ara, quan tornis cap a casa, amb el somriure de felicitat corresponent, i pels randoms de la vida i les circumstàncies comencin a sonar els primers uuuhs de 'It Will Be Ok', et recordaràs a la gespa de Can Sumarru amb la pell de gallina per Cuchillo.

Mai a la vida fa comunitat

Així, com qui no vol la cosa, els del Mai a la vida ens anem adaptant a totes les comunitats socials que van apareixen dins la xarxa. I si fa cosa d'un any la creació d'aquest blog era una realitat, ara mateix per arribar a tots els racons has de tenir un perfil en cadauna d'aquestes noves plataformes.

Així que apart de les xarxes fins ara anunciades (myspace, fotolog i altres) doncs també aunciem la creació del grup del Lastfm.es Mai a la vida. Doncs això, que si també tens presencia al Last i ens vols afegir com amics, doncs es farà molta il·lusió i entre tots farem gran el grup.

També enllaçant el tema de les comunitats virtuals amb les radio online hem creat un grup o club a la plataforma de la web amiga de Scannerfm.




I tu, què no faries Mai a la vida?

Sonar de dia, un festival diferent

Si establissim un paral.lelisme entre el panorama festivaler actual i el món de la carretera, el Sónar seria un d'aquells cotxes de gran cilindrada que es poden permetre el luxe de circular pels carrils de les autopistes alemanyes que el vox populi diu que no hi ha límit de velocitat. Curiosament aquestes autopistes van servir per que l'any 1974 Kraftwerk, un dels estandarts de l'electrònica, creessin Autobahn, un dels discs conceptuals més influents en l'evolució de la música electrònica.

Un Sónar temàtic
No vull que la cosa vagi de paral.lelismes, simplement ha sorgit així i tal i com Autobahn era el single i títol homònim d'aquest disc conceptual, aquest any el Sónar tot i no comptar amb la presència d'aquests alemanys si que es movia al voltant d'un o varis conceptes. El primer era el de donar protagonisme a artistes femenines, d'aquesta manera van desfilar pels escenaris de Gran Via 2 Yelle, Rosín Murphy, Goldfrapp, etc. L'altre concepte sobre el qual girava la temàtica del festival era sobre la curiosa publicitat que difosa en forma de màrqueting viral ha quotidianitzat uns éssers híbrids que al principi feien fàstic però que al final un servidor els hi ha acabat prenent un cert afecte. Finalment un dels altres temes conceptuals sobre el qual girava el festival´, i sobretot l'apartat SónarMàtica va ser el cinema sota el lema 'El cinema més enllà del cinema', on els visitants podien fer un viatge al passat, el present i el futur del cinema passejant per la planta baixa del CCCB.

Dijous 19 de Juny de 2008
El primer dia sempre és un dia en el que abans que res cal ubicar-se. És un dia perfecte per recorrer el recinte, acostar-te al SónarMática, asistir a la xerrada de Bigas Luna sobre el Notodofilmfest.com i passejar per la fira discogràfica. Tot i això a les 16:00 començava Little Dragon que es solapava amb l'actuació dels catalans Asstrio, Little Dragon i la seva emotivitat indiefolkytrònica no va decepcionar pas. Al mateix escenari abans que Chacho Brodas, participant en Solo los Solo i Mucho Muchacho, entre d'altres, ens deleités amb el seu flow i un hip hop molt accessible, va apareixer el ja mític DJ2D2 i una de les seves sessions de hip hop electrònic, breaks i downtempo. En dos escenaris diferents però a la mateixa hora hi tocaven XX Teens i Deefried, grup que obria el Showcase d'EMILII Records a SónarComplex per on després hi passarien Árbol (projecte de Miguel Martin responsable de la mateixa discogràfica) i Internet2. De tots, alabaré l'electrònica paisatgística dels Deerfriend que amb la line up d'un grup de pop, creen música orgànica excel.lent. De veritat que aquests barcelonins que no coneixia em van fascinar. Internet2 a les 21:00 tancava l'escenari, el Showcase i el Sónar de dia d'aquest dijous i ho feia d'una forma super excèntrica, tapat amb una túnica de colors i armat amb un clarinet i una pedalera curiosa, llençava beats electrònics, hi tocava damunt i ho adornava de forma marciana amb les seves lletres i històries tretes de la màniga però que distreien i arrencaven somriures al personal.
Cristopher D Ashley, al SónarVillage, va presentar el seu projecte de pop ballable aconseguint fer ballar a tots els assistents d'aquell dia que bebent una cervesa amb sensació de tranquilitat veien pondre's el sol entre els edificis de ciutat vella. Una atmosfera super cool que vaig trencar amb la foscor dels finlandesos Pan Sonic quan vaig decidir marxar cap al SonarHall tot i que sonava el temazo d'electro finíssim We're Shining. L'actuació dels Pan Sonic va ser freda com ells, deixar enrera la música fàcil de Cristopher D Ashley per passar als bombos retumbants i les vibracions dels seus baixos era just i necessari per entendre que ens trobàvem davant d'un dels pilars de l'avantguarda musical. Experimentació, al cap hi a la fi que no va deixar-me amb la sensació de ser un dels millors directes als que he assistit.

Vaig lamentar molt no haver pogut asistir a l'electrònica de 8 bits dels ZX Spectrum Orchestra.

Divendres 20 de Juny de 2008
El divendres va venir marcat per la baixa en el cartell dels africans Konono Nº1, els quals no van poder assistir al festival per una problemàtica als passaports a l'hora de sortir del Congo. Va ser tota una llàstima perdre's aquest espectacle únic i que havia de portar aquests artistes per primer cop al festival. Al seu lloc, el Guincho va oferir una actuació inèdita en canvi del dj set que s'havia programat d'es d'un bon principi. Pablo Dias Reixa va actuar amb Ryan McPhun de la banda Neo Zelandesa The Ruby Suns. Tots dos van interpretar cinc temes de cada un dels seus discs, l'Allegranza (Discoteca Océano, 2008) i el Sea Lion (Memphis Industries, 08). A les 17:00 a l'auditori del Macba començava una taula rodona d'alt interés, on Javier Blanquez, periodista musical col.laborador habitual en Go Mag i El Mundo feia de moderador amb la prestigiosa periodista britànica Mary Anne Hobbs i el director de la revista DJ1 Heiko Hoffmann.
A l'escenari SonarDôme durant tota la tarda i pels que més ganes tenien de ballar hi havia el Showcase de Ninja Tune, un event que no vaig freqüentar massa estona, només en ocasions per veure l'ambient que hi havia. Tot i això penso que sessions com les de J Mountain i Daedelus podien haver donat molt més de si. Yo Majesti a les 19:00 al Sonar Hall van rebentar i els segurates de la porta van vetar l'entrada per aforament complert. Mentrestant al Sonar Complex el Showcase de soroll estava assegurat. Els QA'A que cada cop estan més curtits en matèria de directe van demostrar que com més avancen menys s'assemblen al so dels temes que tenen penjats al seu myspace. La seva música, cada cop és més característica i la seva actitut sobre l'escenari influeix molt a l'hora de transmetre l'essència de la seva música que borra qualsevol frontera existent entre el soul-noise, trance i psiquedèlia krautrokiana. Després que els barcelonins abandonessin l'escenari van pujar-hi el duet format per Pete Swanson i Gabriel Mindel Saloman per fotre de potes enlaire el Sonar Complex. Van saludar als seus homòlegs catalans Za i van deixar anar una descàrrega de soroll brutal. Guitarra amb distorsió i milers de sintes ajudats de samplers amb walkmans i reproductors d'audio, armes que els Yellow Swans van utilitzar per fer el que, segons ells, va ser l'últim concert de la banda. Una experiència única i no recomanable per ments poc obertes. Finalment els que van tancar l'escenari van ser la parella per les dues bandes de Barcelona Nisei i Za, que amb dues bateries, dos baixos, guitarres i secció de vents van deixar amb un molt bon gust de boca un final d'un divendres carregat de bones actuacions. El seu pas pel sonar no va ser en va sinó que la seva descàrrega de música improvitzada i carregada, en qualsevol vas, de coherència va fer aixecar els ànims del públic que ocupava quan ja s'acostaven les deu de la nit l'escenari més fresquet del Sónar de dia. Van obrir amb una curiosa peça feta amb veus per seguir amb la traca d'improvització que en alguna ocasió ja han encapçalat en altres projectes com en la Orquestra del Caballo Ganador.
Per últim encara vam tenir temps de passar-nos pel SónarDôme on La Rok van repartir bastanta sabatilla i els que es preparaven per la sessió noctàmbula del Sónar de nit ja van tenir temps de preparar-se pels ritmes elèctrics d'aquest alemany.


Dissabte 21 de Juny de 2008
El Cansament i la ressaca es notava en la cara de tots aquells que tenien l'abonament dels 3 dies de festival, tot i això l'últim dia encara es podien veure cares noves de tots aquells que no es van voler perdre la última jornada del Sonar de dia que va començar amb Camping i Cabosanroque simultàniament a la una del migdia. En matèria de resum, caldria destacar que l'edició diürna d'enguany va venir carregada de més canya electrònica que de costum i molt més experimental en matèria de noves propostes que d'altres anys. Un argument que es feia evident quan els gafapastas i els technokids mig desencaixats es creuaven en els canvis d'un escenari a l'altre.
L'excentricitat escènica de les Duloks va fer-me pensar el fàcil que és formar un grup vestir-se de cutre i anar de gira per tot el món, però lo bo va començar just després que aquestes tres noies recollissin la paradeta i deixessin pas al showcase de DIRTY, Pilooski alter ego de Cédric Marszewski també va participar en la següent actuació de Discodeine i finalment el Dirty Showcase, un 'yo me lo guiso yo me lo como' d'aquests francesos que ens van fer oblidar el regust mig ranci que va quedar del showcase de Ninja Tunes del dia abans. Un conjunt de tres actuacions digna per tots els amants de l'orfebreria electrònica, IDM, pop i psiquedèlia.
El dissabte encara vam tenir temps de poder gaudir d'una de les actuacions que més em van sorprendre, tant per qualitat com per posada en escena, els Matmos acompanyats d'unes projeccions d'acord amb la música van començar l'actuació amb una progresiva línia atmosfèrica que van acompanyar d'una performance d'allò més freak. Com si d'una secta es tractés, s'acompanyaven d'una vela i un triangle per adornar l'inici d'una actuació magistral. L'electrònica complicada que es va començar a ensumar al principi de seguida va començar a dissoldre's per deixar pas a un pop còsmic fet amb sintetitzadors i guitarres. En definitiva, una actuació que em v absorvir fins que vaig sentir la necessitat d'anar a veure els d'Osaka invasion que havien començat feia mitja hora. A l'escenari fresquet del SonarComplex s'hi amagaven els japanese freaks, les seves gameboys, els vestits llampants i tots els aparells amb els que un després de l'altre anaven sorprenent amb les seves excentricitats. Del breakcore tranquil.let d'Ove Naxx als 8 bits desfasats del Dj Scotch egg i la instrumentació dels Bogulta.